cions possibles eren amb barca. Agafarem la barqueta col·lectiva fins El Castillo, carregats de materials que duiem en motxilles. Als voltants de El Castillo visitaríem les escoletes més pobres, que ja coneixíem de l’any anterior. Tota la part est del país es troba completament verge, i per la gent que viu allà comprar qualsevol cosa és molt més car que a Espanya, donat que no hi ha tendes ni facilitat de transport.

El Río San Juan és la frontera natural entre Nicaragua i Costa Rica. És un riu cabdalós, d’uns dos-cents kilòmetres, que uneix el llac de Nicaragua amb la costa del carib, i fou utilitzat pels corsaris anglesos per atacar les poblacions espanyoles. A partir d’El Castillo sols hi ha transport tres dies a la setmana. La costa nica és la reserva biològica Indio-Maíz, on diuen que hi ha més espècies d’arbres, insectes o aus que les que podem trobar a tota Europa.

Després d’un dies al Rio San Juan tornàrem de nou cap a Managua. Els nostres darrers dies allà aprofitariem per visitar León, ciutat colonial, on altre amic de la Universitat ens dugué a més comunitats rurals. Allà deixaríem l’altre ordinador i la impressora. El nostre amic d’allà ens contà els seus projectes que té en marxa, amb un hospital i dispensaris mèdics per a la població rural, donat que la sanitat tampoc és un servei a disposició de qualsevol. També han muntat menjadors per

a escoles pobres.

Tornàrem a Managua i emprenguérem viatge cap a València.

El dia 5 d’Abril començava de nou la vida quotidiana.

El darrer 24 de Març un grup de set amics

isquérem cap a Nicaragua. Després de quasi un mes

de campanya d’arreplegada de material escolar diversos Instituts

i una editorial duiem amb nosaltres més de quatre-cents kilos de material, inclosos

dos ordinadors donats gràcies a la col·laboració de professors del nostre centre.

La primera parada del viatge va ser Managua, on ens esperava un amic. Capital del país, va ser derruïda per un terratrèmol a l’any 1972, per això no hi ha quasi edificis més antics, i tot són suburbis on les cases són fetes de fusta amb sostres de zinc. Allà deixarem materials a diverses escoletes de la ciutat i de comunitats rurals a uns 50km cap a la costa pacífica, inclòs un dels ordinadors.

Emprenguerem de seguit viatge cap al sud. Una avioneta amb tan sols 12 seients ens dugué en una hora a San Carlos. A partir d’aquesta ciutat, fins la costa del Carib, les úniques comunica-